Sortirem a una hora gens habitual, les 7 de la tarda, (que no és qüestió de dir sí es bona hora o dolenta, ja ho veurem) de l’Avinguda Catalunya, al centre del poble, molt a prop del Casal, l’entitat més rellevant de L’Espluga al meu entendre, on s’hi fa de tot i més. Teatre, certàmens literaris, exposicions...fins i tot s’ensenya Tai-chi. I ara no, però anys enrere s’hi feia el lliurament de premis de la cursa que haurem començat.

Per l’Avinguda de Catalunya vorejarem el nucli urbà per anar a parar molt a prop de La Cova de La Font Major, el lloc on neix el riu Francolí, i al trobar una rotonda deixar l’avinguda per enllaçar amb la Carretera de Montblanc a la dreta que, tot i dur aquest nom, actualment és un carrer del centre del poble. El deixarem també a l’arribar a la Travessera de Poblet per pujar-la un tros, fins la Plaça de l’Església, i girarem a l’esquerra per enfilar pel carrer de Lluis Carulla i Canals, el fill predilecte del poble després sabrem per què. Per aquest carrer arribarem de nou a pocs metres de la pancarta de la sortida, i per l’Avinguda de Catalunya, ara cap avall, anirem a buscar la Carretera de Poblet per sortir del poble.

Si no m’erro, haurem fet dos quilòmetres, tots amb lleugera baixada, però a partir d’ara s’haurà acabat la broma: fins el quilòmetre 8, sis de pujada de veritat, d’aquelles que te’n recordes durant dies...o anys.

Mentre comencem a pujar, ens vindrà bé pensar en el que hem vist en el poble, com per exemple, La Cova de la Font Major, per on hem passat a tocar. Aquesta cova, i altres amagades pel subsòl,  va donar nom a L´Espluga de Francolí (del mot llatí “Spelunca” (Cova)). Tot i que va ser habitada pels nostres avantpassats fins l'època romana, va ser ignorada fins l'any 1853, descoberta accidentalment per un veí del centre del municipi quan va obrir un pou a casa seva i es va trobar amb un riu subterrani. Per les seves dimensions, amb 3.590 metres de galeries, se la considera una de les coves més llargues del món. Val la pena visitar-la. Avui no; ja en tindrem prou amb els 15.000 de la cursa.

Naixement del Riu Francolí. Font Major

També, mentre pugem, ens anirà bé saber que a L’Espluga hi ha un Museu de la Vida Rural –molt a prop de la rotonda per la qual hem passat- que està concebut per a que se sàpiga com eren els estris que s’utilitzaven anys enrere per la pagesia,  i quins els objectes de les masies. En una secció hi ha dos brasers, els recipients de ferro on es posaven brases de carbó i es col•locaven sota les taules per escalfar els peus, un dels quals és un “Maridet”, una variant dels de ferro, que en aquest cas és una capsa. L'utilitzaven  fonamentalment les monges, curiosament malgrat el nom.

El Museu és un llegat d’en Lluis Carulla i Canals, patrici i mecenes català, fill del poble –haurem passat per un carrer que duu el seu nom- que va ser el fundador o l'amo d’unes quantes empreses: Gallina Blanca, Ave Crem, Pans & Company, FresCo, el Pavo... Una curiositat: l’any 1937, en plena guerra, va començar a fabricar a Barcelona un cubet de caldo amb el nom de “Sop” de la marca “La Gallina d’Or”. Òbviament, en acabar la contesa va haver de castellanitzar-la per "Gallina Blanca".

Anys 60. Un anunci d’Ave Crem, el producte emblema de l’empresa de Lluis Carulla, nascut a L’Espluga

Més coses amb les quals podem pensar per alleugerir la duresa de la pujada: els Carquinyolis de L’Espluga. Pel que diuen, famosos des del segle XIX, i dels que en fan una Fira i tot al maig. Els assaborirem a l’arribada.

Al voltant del Km 4 entrarem a Poblet. Ho farem, ni més ni menys que entrant a l’interior del Monestir, on després de donar una volta a la Plaça Major tornarem a sortir per enfilar, a l’esquerra, la Carretera de Prades.

El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet va ser fundat al segle XII i constitueix un impressionant obra arquitectònica. Va ser construït en acció de gracies per haver estat alliberat un ermità anomenat Poblet.  Un rei moro que dominava aquestes contrades i el tenia presoner el va deixar anar.

A Poblet se’l considera un conjunt monàstic dels més importants d'Europa, i és de fet, el que essent habitat és el més gran de tots. Des de l'edat mitjana és un important referent simbòlic de Catalunya. Aquí, justament en el mateix lloc per on avui correrem, estan enterrats els reis de l’antiga corona catalana-aragonesa. Un d’ells, tot i que hi ha qui ho posa en dubte, en Jaume I, un dels personatges  fonamentals de la nostre història .

Actualment la comunitat de Poblet consta d’una trentena de monjos de l’ordre del Cister, que segueixen la Regla de Sant Benet i viuen en aquest conjunt monumental que, com va dir l’escriptor Josep Pla, és “un món de formes, de tradicions i de símbols”, i com han dit altres, "és una sàvia composició d′edificis i d′estils, una institució d’una enorme realitat artística i històrica". Avui no, perquè estem pel que estem, però un altre dia tornarem per deixar-nos envair de tot i per tot. S’ha de fer de tant en tant.

Tomba de Jaume I

Sortirem de Poblet tot passant per la Porta Daurada -que es diu així perquè essent les seves plaques de bronze les van cobrir d’or al segle XVI amb motiu d’una visita de Felip II- i enfilarem de nou per la Carretera de Prades amunt.

De la visita de Felip II al monestir se n'expliquen mil llegendes. Una de bona és la relacionada, precisament, amb la Porta Daurada.

"Durant un viatge a Barcelona del rei Felip II, fent estada a Arbeca, a pocs quilometres de Poblet, va enviar un missatger al monestir per tal d'avisar que aniria a visitar al monjos.

Quan va arribar el missatger, va demanar per parlar amb l’abat i li anuncià la immediata arribada de Sa Majestat el rei d’Espanya.

L’abat de Poblet, Francesc Oliver de Boteller, a la vegada president de la Generalitat de Catalunya llavors, elegit com a representant del braç eclesiàstic, li va contestar:

“El rei d’Espanya dieu?. No el conec”.

El missatger no entenia res. Com gosava un monjo, per més abat que fos, ignorar i enfrontar-se amb el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que l'endemà arribaria el rei, però l'abat Oliver exclamà per segona vegada: "No el conec!".

L’home, sorprès, va retornar a Arbeca, on s'ajornava Felip II, i amb la mirada baixa i temorosa li explicà el que havia succeït. El rei, llavors, li va dir:

"Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l'arribada del comte de Barcelona".

L'endemà el missatger trucà a la porta del monestir i va demanar per l'abat, al qui li digué:

"Us anuncio l'arribada per demà de Sa Majestat el comte de Barcelona".

L'abat respongué solemnement: "Les portes del monestir s'obriran de bat a bat per rebre'l amb tots els honors que li corresponen".

Per a l'ocasió, l'abat Oliver va fer recobrir la porta amb or, i és per això que se l'anomena Porta Daurada".

Porta Daurada del Monestir de Poblet

D’antiguitat en aquesta cursa tota la que vulguem: pels voltants de Poblet s’han trobat necròpolis d'incineració probablement de l'època paleoibèrica, de la qual s'han recuperat fins i tot urnes amb restes de difunts. I al voltant del Km 5, a tocar de la carretera, a la dreta del nostre pas, es troba la Granja Mitjana, un jaciment d’una vil•la romana, que segons es diu va ser ocupada pels monjos mentre es construïa el monestir.

Seguirem pujant pel bell mig de camps de blat i d’ordi segats des de farà poc (arbres no gaires, en tot cas a la llunyania) i passat el Riu Sec, un torrent gairebé sempre sense aigua però que acostuma a convertir-se en un cabalós riu cada cop que hi ha aiguats, a uns tres o quatre-cents metres, quan haurem fet 8 quilòmetres i arribat al punt més alt de la cursa, girarem en rodó per, ara si, baixar com uns esperitats fent el mateix camí que hem fet de pujada.

Perfil de la cursa

El cert és que, tot i que la cursa és dura el recorregut és molt variat. Des de conreus de blat i ordi –en veurem els rostolls- fins a barrancs que salvarem, i vinyes d’un raïm que se’n fa un bon vi, de tot i més. I per damunt de tot, d'anada i de tornada, la visió de lluny i de prop del Monestir de Poblet, que ens ajudarà.

A propòsit d'això de la duresa de la prova: hi ha qui diu que les curses no ho són de dures, sinó que les hi fem nosaltres. No hi estic massa d’acord; n’hi ha que són consagrades com una mala cosa...i aquesta n’és una, ja m’ho sabreu dir!

Sort en tindrem, però, que a l’hora que correrem els monjos estaran resant. I ens han dit que, avui, també ho faran per uns quants bojos i boges, no cal dir per què ho són.

Monestir de Poblet

I què millor, de tornada, que recordar, mentre passarem per Poblet una altra vegada (ara sense entrar al monestir), una inefable llegenda enigmàtica que relaciona Poblet amb Barcelona…i un emperador de la Xina, recollida per en Joan Amades:

"Mentre el rei Jaume estava enfeinat en les diverses conquestes i empreses guerreres que va portar a terme, rebé un missatge de l'emperador de la Xina en el qual li parlava de certs negocis que la llegenda no explica. El rei cregué de conveniència enviar un emissari a l'emperador, però no hi podia enviar cap cavaller ni home d'armes, ja que els necessitava perquè l'ajudessin en les seves empreses, i decidí d'enviar-hi el pare abat de Poblet, que era molt savi i molt llest.

L'emperador de la Xina rebé molt bé el pare abat, li ensenyà la seva cort i totes les seves riqueses i li féu una gran ponderació de la meravella i del prodigi de la seva ciutat. Tantes ponderacions, que cregué que en les paraules de l'emperador hi havia un bon xic de malícia i desdeny envers ell i el qui representava, el qual creia l'emperador que ni molt llunyanament no podria somniar la sumptuositat i prodigiosa meravella de la seva cort. Bon xic molestat, el frare de Poblet es proposà tornar la pilota a l'emperador i li parlà així:

"-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers".

L'emperador quedà bocabadat. Es diu que l'abat li havia explicat la ciutat de Barcelona de forma enigmàtica i fantàstica:

La ciutat on vivia el rei Jaume era Barcelona, que, segons la tradició, està assentada damunt de l’aigua d'un riu anomenat el "Riu de sota" i el "Riu de Santa Eulàlia".

Les muralles de la vella Barcelona eren fetes de pedra de foguera treta de Montjuïc, i, per tant, la ciutat estava voltada de foc.

Els edificis de la Barcelona antiga eren fets de granit de Montjuïc, pedra popularment anomenada ull de serp, i d'un altre tipus de pedra dita fetge de vedella.

Per temps hi hagué a Barcelona dues llargues famílies de mestres de cases que van subsistir durant moltíssims anys, anomenades l'una Gall i l'altra Conill.

En tot el terreny que ocupa la gran ciutat bé poden pasturar més de cent mil caps de bestiar.

Per efecte d'una antiga tradició, els barcelonins som qualificats de "porcells" (porcs), i, com que barcelonins eren els qui formaven el Consell de Cent, que regia la ciutat, es podia ben dir que era governada per porcells.

Una de les antigues famílies nobles barcelonines que gaudí de més prestigi fou la família Mor, i, per tant, es podia ben afirmar que els morts es passejaven pels carrers."

L'Amades conclou la llegenda assegurant que aquest enigma que deixà bocabadat a l'emperador xinès és l'origen de l'expressió catalana “enganyar com a un xino”.

Emperador (podria ser), a qui va enredar l’abat de Poblet 

Els meteoròlegs diuen que un dissabte de final de juliol fa sempre calor, la qual cosa vol dir que haurem de beure força aigua. No farem cas del que diuen alguns de que en una cursa no cal beure fins que no tens set (ja sabeu el que li va passar a en Sarkozy fa uns anys, i això que feia futing -una cosa molt diferent que la nostra d’avui-. I pel Parc de Versalles, un lloc més planer que el de la pujada de la Carretera de Prades). Però no cridem al mal temps perquè a vegades els homes del temps no l’ encerten. Potser tindrem sort i bufarà la garbinada, un vent fresc de garbí peculiar de la zona, que es recorda amb una cançó popular:

"Al dematí, vent seré;
a deu hores, marinada;
a mig dia, vent de dalt;
i a la tarda, garbinada".

I així, en passar per davant del Monestir, en un tot i no res arribarem de nou a L’Espluga; ara no donarem la volta al poble com abans, i en el mateix indret de la sortida passarem la meta. No sé sí fets caldo després de la pallissa que ens haurem fotut una tarda de finals de juliol, amb garbinada o sense, però més contents que un nen amb un carquinyoli...de L’Espluga naturalment.

--------o--------

Miquel Pucurull

pucurullfontova@yahoo.es


Web oficial de la cursa: http://www.caesplugui.cat/